Aquesta lluminosa portada de la revista Altaïr del mes de maig és només un tast de les fantàstiques imatges que guarden les seves pàgines.
Pels Camins de Samarcanda, un monogràfic dedicat a Àsia Central, ens apropa a una terra carregada d’història i de mítiques llegendes, de caravanes que transportaven idees, cultura, art…, de paisatges immensos i serens, de ciutats monumentals que atresoraven les riqueses culturals i arquitectòniques de la seva època.
En aquest exemplar he tingut el plaer de col·laborar amb un relat sobre el Kirguizistan, juntament amb el Germán Aguilar, l’Eduard Balsebre i el Víctor Molero, grans amics i companys de l’Associació Amu Daria, i en els nostres escrits hem intentat transmetre la passió que sentim per aquestes terres i la seva gent.
Per tot això i també pels interessants articles escrits per Sebastián Stride, Pablo Estrubell, Paco Nadal, Raimon Portell, Pere Vilanova, Marc Morte i Ricard Altés, que ens transportaran des dels temps de les caravanes de la Ruta de la Seda fins a l’actualitat econòmica i política, us volia recomanar aquesta revista.
Camino sota l’entramat de fulles i carrolls de raïm d’unes parres centenàries. A banda i banda regalimen flors de temporada per entre els barrots de les balconades. Dones amb gel·laba remenen la verdura de les parades del carrer i un aroma a pa recent fet envaeix aquest matí assossegat de Divrigi.
pesen i el cap, adolorit, em balla com una baldufa que se li acaba l’empenta. El temple de la dreta se m’enterbol·leix i sento que perdo l’equilibri. De sobte, una mà providencial apareix per darrere i em subjecta fort del braç, evitant-me una caiguda imminent. Em condueix cap a la porta del temple i m’ajuda a seure al replà. Grinyolen els molinets d’oració i els seus girs em maregen encara més. Respiro , empassant-me tant d’aire com puc, fins que aconsegueixo recobrar l’alè. La dona s’acomiada i continua la seva kora diària.
Cau el cel taronja sobre els carrers de Tezpur, amples i animats a les darreries de la tarda, just quan m’acabo d’orientar. Un cop de gent amb pas decidit ve cap a mi, m’atansa i em desborda i la seva inèrcia m’arrossega cap al sud, en direcció al riu. Em deixo emportar: després de quatre inacabables dies de viatge per arribar fins aquí, vull sentir de nou en la meva pell la sensació de la descoberta, d’allò no programat, aquella tremolor que em recorre per dins i que em fa sentir viva.
amb sorpresa i observant-me amb els ulls ben oberts. M’apresso a dibuixar un ample somriure i, en un no-res, el desordre envaeix la sorra, la gent trenca files i se m’acosta, els nens corren a donar-me la mà, per sortir després foragitats, esverats per la vergonya. Envoltada pel caliu espontani d’aquesta gent se m’esmuny la tarda, amb l’ànima suspesa per la melodia dels seus riures. Fins que el sol decideix desprendre’s dels núvols i amagar-se dins les aigües, posant punt i final al meu primer ritual hindú.
