Camino enmig la maror de gent deixant enrere les últimes cases de la ciutat, fins que la multitud que s’amuntega per accedir al riu em barra el pas. Alço la mirada per damunt dels caps i aconsegueixo veure l’aigua, calma i grisa, que es desplega per l’horitzó degradat del capvespre sota el nom de Brahmaputra. Davant la seva riba, centenars de saris de colors i nens empolainats s’hi apleguen per fer pregària: li’n diuen puja. Beneeixen paneretes amb fruites i espècies i encenen llumetes d’oli, petites ànimes que les aigües sagrades s’emportaran riu avall.

Baixo a la llera i m’incorporo a la cerimònia, a poc a poc per no molestar. Alguns caps es giren i, en veure’m, comencen a sacsejar els braços del qui tenen al costat. I com les fitxes d’un dominó, un darrere l’altre es van tombant cap a mi, mirant-me amb sorpresa i observant-me amb els ulls ben oberts. M’apresso a dibuixar un ample somriure i, en un no-res, el desordre envaeix la sorra, la gent trenca files i se m’acosta, els nens corren a donar-me la mà, per sortir després foragitats, esverats per la vergonya. Envoltada pel caliu espontani d’aquesta gent se m’esmuny la tarda, amb l’ànima suspesa per la melodia dels seus riures. Fins que el sol decideix desprendre’s dels núvols i amagar-se dins les aigües, posant punt i final al meu primer ritual hindú.

Enllaços relacionats: Mes Enllà, Tezpur, informació pràctica.

Havent deixat enrere el complexe, bruscament el carrer s’estretí i caigué en pendent. Allí sota, els crits s’ofegaren i per uns instants, res se sentí. Vaig seguir caminant, girant, pujant i baixant aquells carrers costeruts mentre m’endinsava sense adonar-me’n en una teranyina d’intricats carrerons que anaven cobrant vida a cada pas. Molt més amunt, dos avis xerraven asseguts en un brancal apedaçat. Al seu costat llanguien al sol velles parets de fusta clivellada i balcons desnivellats que volien caure. Ho havia trobat: era el barri de Zeyrek, el que fou centre del comerç durant l’època daurada de l’imperi otomà. I encara que les seves cases mig derruïdes, les façanes fragmentades o les bigues rovellades eren només un esbós del seu antic esplendor, de tant en tant hi sobresortia una casa restaurada, amb les fustes pintades en vermell o verd, els arcs decorant finestres i balcons de forja que emergien sobre el carrer com carruatges reials.

Zeyrek renaixia cada dia. Per tot arreu corrien nens, les dones rentaven la roba a la font, d’altres caminaven amb el cubell ple a un costat, balancejant a dreta i esquerra les amples faldes. Algunes torretes amb flors lluïen dins de l’enreixat oxidat dels finestrals. Hi havia cordes amarrades d’un a altre, d’on penjaven llençols que amagaven les malmeses parets. I per tot arreu es respirava la vida, l’aldarull dels carrers al despertar, la cridòria alegre dels nens, el tràfec diari dels qui es resisteixen a ser oblidats en un barri oblidat.

• Fa quaranta anys, els lleugers turons que descendien de la Mesquita de Solimà cap al Corn d’Or s’omplien de tradicionals cases otomanes de fusta que es desplegaven en cascada fins al Mar de Màrmara. Avui dia quasi totes han estat substituïdes per blocs de formigó. L’àrea ha estat reconeguda com a Patrimoni Mundial d’Istanbul i, amb l’ajuda de la Unesco, està començant la restauració •

Enllaços relacionats: Mesenllà  i  Whereist

Davant meu s’estén una planícia desèrtica d’arena fina, esquitxada de vegades per txòrtens esberlats i cases blanques amb teulada de fusta. Un riu Indus marronós, ple a vessar per les recents inundacions, parteix en dos la plana i rega les seves vores, abans de marxar serpentejant en direcció el Pakistan. Volten l’escena unes muntanyes colosals de cims sempre blancs, que prenen cadira davant d’aquest amfiteatre natural.

No en tindré prou amb el matí. Passada l’hora de l’àpat, passejaré pel pati assolellat, m’enlluernaré altre cop amb el rostre seré del Buda Maitreya, batxillejaré tots els altars i ensumaré l’encens de les ofrenes fins que, sense adonar-me’n, hauré deixat en aquest racó de món un altre trosset del meu cor. Com m’ho faré per tornar a recompondre’l?

Enllaços relacionats: Mesenllà

Fotografies de Ladakh, per llbono

El proper divendres 25 de febrer, a les 19h a l’auditori del Centre Cultural Can Fabra (Barcelona) i gràcies als amics de Coneguem el món, realitzarem una projecció de fotografies i una xerrada sobre el Ladakh, una regió enclavada entre les gegantines serralades del Karakorum i dels Himàlaiaes, a l’abric de les pluges monsòniques, una de les últimes terres mítiques d’Orient.

Sota el títol “Descobreix Ladakh, el petit Tíbet de l’Índia”, esperem reunir a amics i enamorats del viatge per a passar junts una bona estona, recordant els paisatges, l’espiritualitat de la gent, la seva cultura arrelada durant segles… ingredients que ens han convidat a visitar aquesta zona els anys 2008 i 2010.

Us hi esperem!

Segons aquest informe, carreteres, hospitals, escoles, centrals elèctriques… i la última generació d’especialistes soviètics capacitats està desapareixent. Els règims que han agafat els respectius poders han fet poc esforç per mantenir o reemplaçar la infraestructura bàsica del país i els fons assignats a aquest fi han estat consumits per la corrupció.

Els països més pobres, Tadjikistan i Kirguizistan, es troben en una situació desesperada: els seus propis especialistes ja alerten que en 5 o 10 anys no hi haurà mestres per als seus fills, ni metges per tractar els malalts, mentre que els talls del subministrament elèctric durant més de 12 hores diàries són una constant.

Uzbekistan i Turkmenistan corren en la mateixa direcció, encara que mostrin una falsa realitat amb declaracions públiques extravagants i monumentals edificis de marbre blanc. Inclús al Kazakhstan, alerten sobre deficiències en la infraestructura de transport i en la formació de quadres tècnics.

Només l’esforç dels propis governs, dels països donants -Rússia i Xina- i de la comunitat internacional per modernitzar la infraestructura centre asiàtica i eradicar la corrupció, pot evitar que aquesta ja per sí inestable regió decaigui cap al col·lapse, les tensions i el caos, com ja ha passat recentment al Kirguizistan.

Foto cedida per German Aguilar, El Último Bazar.

Prenc lloc en un racó, les cames creuades, la mà dreta protegint l’esquerra, els dits polses en contacte per deixar l’energia fluir. Poc a poc entren els monjos, semblen lliscar sobre el terra de fusta, tènues ràfagues de color grana en tranquil·la processó. Prenen seient sobre les tarimes i despleguen el seu llibret d’oracions. La puya s’inicia amb una sola veu, una pregària melòdica que ressona dins la sala. S’hi afegeixen les altres veus, guturals i profundes, creant-ne una de sola que flueix a un ritme acompassat. Mots inintel·ligibles, sense interrupcions, un cant que ascendeix, puja i s’eleva i es fa frenètic. Tanco els ulls i deixo anar la ment, que nedi entre els cants, sense pensar, lliure, seguint les onades dels sons dels mantres, gaté gaté paragaté parasangaté bodhishava… deixa’t anar, lluny, més lluny, cada cop més lluny…”.

Una imatge palpita des del fons del meu cor des de fa dos anys. En una teulada de fusta d’una casa tradicional ladakhi, ballen al vent unes dòcils banderoles d’oració budistes. Si escolto amb el cor, puc sentir el murmurar dels seus cants. Uns esvelts xops s’aixequen en pampallugues verdejants en els darrers dies de la tardor sota el cel més blau que mai hagi vist. I al fons, emmarcant aquest record perfecte que el temps m’està esborrant com els grans de sorra d’un mandala que no perdura, s’eleven presumits els Himàlaia, impressionants set-milscobert d’un blanc perpetu, aixecant-se en compacta processó per gratar-li la panxa al cel.

Ara, dos anys després de la partida, ja no és un record, és la imatge més bonica, la realitat que contemplo cada matí des del llit de l’habitació que la família Barath ens té reservada.

L’autobús avança deixant enrere la ciutat de Xining. A poc a poc el trànsit es va dissipant i els edificis grisos desapareixen en l’horitzó, amagats sota un núvol infecte. En acabar-se la carretera nova, l’autobús sacseja bruscament i fa botar el passatge sobre els seients mig esguerrats. Uns ocells juguen sobre la branca d’un arbust. Feia dies que no en veia, d’ocells. D’arbusts, tampoc.

Creuem indrets monòtons sense gaire vegetació, mentre la son s’apropia dels viatgers. Una corba tancada ens endinsa cap al cor d’una gorja, on les altes parets defensen el curs d’un riu. “It’s the Yellow River”- ens diu una noia. Dalt del cingle hi despunten banderes d’oració cargolades pel vent. Sortim del tallat i seguim el curs del riu. Uns quilòmetres més enllà, els passatgers comencen a despertar. El paisatge és ara natural, més humil, una terra seca esquitxada per camps llaurats. El riu fa un gir brusc i, enmig de la corba, hi apareix una estupa blanca, serena i enlluernadora, com si hagués emergit de l’aigua i flotés en ella­. Els tibetans s’apressen a fer una reverència. Ja són pocs els qui s’estan asseguts. Uns mouen bosses d’allà cap aquí, altres xerren amb els del darrere i el rebombori dels qui tornen a casa es fa evident. Nosaltres ens arrepengem sobre els seients del davant, complaguts pel paisatge què gaudirem els propers tres dies. I llavors apareix el pont. I la ciutat. I el temple. I per tot arreu, incansables banderes d’oració que onejen al vent.

Estem a Repkong, a la província d’Amdo del Tíbet Històric. Des de la invasió xinesa, els seus habitants han sofert repressió, els seus béns culturals i històrics han estat destruïts i les seves terres han estat separades del territori tibetà i incloses dins de la província xinesa de Qinghai.

Enllaços d’interès:

Blog Mesenllà

Fotografia cedida per www.mesenlla.com

De sobte, en la llunyania d’una avinguda de quatre carrils, dues figures ressorgiren d’entre la bruma matinal com espectres silenciosos. Amb el pas decidit i la mirada baixa, caminaven aliens a la cridòria i als fums malaltissos. Duien roba ampla, els cabells lligats amb dues trenes, l’abric esparracat. Ni tan sols la manera estranya en què portaven la màniga -cordada amb el cinturó- aconseguí arrencar una mirada d’entre la gentada. Només la nostra: aquesta parella tibetana ens guiaria fins el monestir.

L’autobús ens deixà a la ciutat de Huangzhong. Un cop allí, el caminar anònim dels tibetans deixà enrere parades de cols i pastanagues i avançà cap a la portalada del complexe monàstic.

Kumbum és un dels sis grans monestirs de la secta dels Barrets Grocs del budisme tibetà. Fou construït el 1557 en un lloc considerat sagrat i ha sofert la destral de la Revolució Cultural. Avui dia està reconstruït i les famílies tibetanes hi acudeixen en peregrinació per realitzar la khora o circuit ritual al voltant dels temples.

La gran plaça empedrada dóna la benvinguda els visitants, lluint una gran filera d’estupes blanques com la calç. A la seva ombra, un grup de dones juguen amb els fills. Visitem els temples resseguint el camí que ens marca l’aroma d’encens. Crema aquí i allà en petites urnes o en la soca dels avets. El complexe és fascinant. Les sales d’oració estan decorades amb teles vermelles i magnífics thangka. Una gran escultura mostra un paisatge ple de temples, pagodes i figures humanes i d’animals. Ens informen que està feta amb mantega de iac. La parella tibetana que ens havia portat fins aquí també l’admira, i continua després amb la seva pregària impertorbable, al ritme del mantra etern: om mani padme om.

Fotografia: Monestir Kumbum, Antic Tibet (Xining, Qinghai, Tibet)
Cedida per www.mesenlla.com

Enllaços relacionats: Mesenlla.com