Altaïr, Caminos de Samarcanda.

Aquesta lluminosa portada de la revista Altaïr del mes de maig és només un tast de les fantàstiques imatges que guarden les seves pàgines.

Pels Camins de Samarcanda, un monogràfic dedicat a Àsia Central, ens apropa a una terra carregada d’història i de mítiques llegendes, de caravanes que transportaven idees, cultura, art…, de paisatges immensos i serens, de ciutats monumentals que atresoraven les riqueses culturals i arquitectòniques de la seva època.

En aquest exemplar he tingut el plaer de col·laborar amb un relat sobre el Kirguizistan, juntament amb el Germán Aguilar, l’Eduard Balsebre i el Víctor Molero, grans amics i companys de l’Associació Amu Daria, i en els nostres escrits hem intentat transmetre la passió que sentim per aquestes terres i la seva gent.

Per tot això i també pels interessants articles escrits per Sebastián Stride, Pablo Estrubell, Paco Nadal, Raimon Portell, Pere Vilanova, Marc Morte i Ricard Altés,  que ens transportaran des dels temps de les caravanes de la Ruta de la Seda fins a l’actualitat econòmica i política, us volia recomanar aquesta revista.

Patrimonis de la Humanitat oblidats de Turquia: la mesquita Ulu Cami i l’hospital mental Darussifa de Divrigi

Camino sota l’entramat de fulles i carrolls de raïm d’unes parres centenàries. A banda i banda regalimen flors de temporada per entre els barrots de les balconades. Dones amb gel·laba remenen la verdura de les parades del carrer i un aroma a pa recent fet envaeix aquest matí assossegat de Divrigi.

Allà on s’acaben les cases del poble, els camps de cultiu donen forma a un paisatge típicament rural. Enmig la terra llaurada s’aixeca un turó suau, coronat per una edificació antiga: és el complexe mesquita-madrassa i hospital mental Ülu-Cami i Darussifa.

Tinc els ulls clavats en la portalada de l’hospital. Uns arcs ogivals decorats amb geomètriques formes, preciosos medallons en pedra i intricats motius florals l’engalanen. A dins, sobre un terra de pedra asimètric, hi ha una piscina octogonal. L’aigua, que corria en espiral, calmava els nervis dels malalts ja a l’any 1299.

Em dirigeixo a la mesquita. Adossada a l’hospital, resta a les fosques, abrigada de catifes de color grana esteses als peus d’un bosc de columnes. La serenor de l’espai em convida a seure i deixar passar l’estona.

Novament a fora, uns homes em fan senyals des de la cantonada de la mesquita. M’hi apropo. Giro la mirada cap allà on m’apunten els seus índex i, per moments, la boca se’m queda oberta. Una porta colossal d’estil rococó ha enfebrat sobre les austeres parets seljúcides, recargolant motius geomètrics, donant volum al fullatge en pedra i estilitzant inscripcions aràbigues d’una qualitat corprenedora.

Amagada entre les parets de roca, la porta nord li ha valgut al complexe de Divrigi la qualificació de Patrimoni Mundial de la Unesco. De poc marxo sense veure-la.

Per la Ruta de la Seda. Xiahe. Monestir de Labrang. Tíbet exterior.

Respiro amb dificultat, espasmòdicament. A cada passa que dono, les cames més em pesen i el cap, adolorit, em balla com una baldufa que se li acaba l’empenta. El temple de la dreta se m’enterbol·leix i sento que perdo l’equilibri. De sobte, una mà providencial apareix per darrere i em subjecta fort del braç, evitant-me una caiguda imminent. Em condueix cap a la porta del temple i m’ajuda a seure al replà. Grinyolen els molinets d’oració i els seus girs em maregen encara més. Respiro , empassant-me tant d’aire com puc, fins que aconsegueixo recobrar l’alè. La dona s’acomiada i continua la seva kora diària.

Enclavat en una planície rodejada d’empinades muntanyes a tres mil metres d’alçada, el complexe monàstic de Labrang, a l’antic Tíbet -actualment dins la província de Gansu- és un dels sis més grans de l’orde Gelupka. Les seves edificacions poden allotjar fins a 4.000 monjos. Temples, estupes, sales d’oracions, altars i sis escoles monàstiques s’hi apleguen intramurs. Teulades daurades d’estil arquitectònic tibetà-han engalanen 18 preciosos temples.

 Un murmuri suau dansa pels carrerons de la vora del riu, pregàries melòdiques d’entre les que emergeix el so primordial, la síl·laba om que es repeteix sense fi. He de reemprendre el camí davant dels mateixos molinets d’oració que no he arribat a girar, però em desanimo: me’n deuen quedar centenars encara! Els veig ben alineats, petits però feixucs, incrustats en uns murs que s’estiregassen sense límit fins que els engoleix la penombra. Fins i tot el braç se’m queixa de tants que n’ha voltat. No us havia dit encara que la kora o circuit ritual de Labrang s’allarga fins a tres kilòmetres de murs emblanquinats en blanc i 1.174 molinets d’oració que esperen ser girats.

 Demà ho tornaré a intentar.

Per la Ruta dels Himàlaies. Tezpur, porta d’entrada d’Arunachal Pradesh.

Cau el cel taronja sobre els carrers de Tezpur, amples i animats a les darreries de la tarda, just quan m’acabo d’orientar. Un cop de gent amb pas decidit ve cap a mi, m’atansa i em desborda i la seva inèrcia m’arrossega cap al sud, en direcció al riu. Em deixo emportar: després de quatre inacabables dies de viatge per arribar fins aquí, vull sentir de nou en la meva pell la sensació de la descoberta, d’allò no programat, aquella tremolor que em recorre per dins i que em fa sentir viva.

Camino enmig la maror de gent deixant enrere les últimes cases de la ciutat, fins que la multitud que s’amuntega per accedir al riu em barra el pas. Alço la mirada per damunt dels caps i aconsegueixo veure l’aigua, calma i grisa, que es desplega per l’horitzó degradat del capvespre sota el nom de Brahmaputra. Davant la seva riba, centenars de saris de colors i nens empolainats s’hi apleguen per fer pregària: li’n diuen puja. Beneeixen paneretes amb fruites i espècies i encenen llumetes d’oli, petites ànimes que les aigües sagrades s’emportaran riu avall.

Baixo a la llera i m’incorporo a la cerimònia, a poc a poc per no molestar. Alguns caps es giren i, en veure’m, comencen a sacsejar els braços del qui tenen al costat. I com les fitxes d’un dominó, un darrere l’altre es van tombant cap a mi, mirant-me amb sorpresa i observant-me amb els ulls ben oberts. M’apresso a dibuixar un ample somriure i, en un no-res, el desordre envaeix la sorra, la gent trenca files i se m’acosta, els nens corren a donar-me la mà, per sortir després foragitats, esverats per la vergonya. Envoltada pel caliu espontani d’aquesta gent se m’esmuny la tarda, amb l’ànima suspesa per la melodia dels seus riures. Fins que el sol decideix desprendre’s dels núvols i amagar-se dins les aigües, posant punt i final al meu primer ritual hindú.

Enllaços relacionats: Mes Enllà, Tezpur, informació pràctica.

Per la Ruta de la Seda. Barris oblidats d’Istanbul.

Els meus passos i jo ens allunyàrem del concorregut pati de la mesquita Suleymaniye, rodejant els murs exteriors del jardí, el menjador comunitari i fins i tot la tomba del gran Sinan, atordits pel xivarri dels grups de turistes. Vaig torçar a l’esquerra en direcció nord-oest. Tres dones resaven de cara a la paret de la mesquita, amb el cap cot i les mans aixecades al cel com sostenint un llibre.

Havent deixat enrere el complexe, bruscament el carrer s’estretí i caigué en pendent. Allí sota, els crits s’ofegaren i per uns instants, res se sentí. Vaig seguir caminant, girant, pujant i baixant aquells carrers costeruts mentre m’endinsava sense adonar-me’n en una teranyina d’intricats carrerons que anaven cobrant vida a cada pas. Molt més amunt, dos avis xerraven asseguts en un brancal apedaçat. Al seu costat llanguien al sol velles parets de fusta clivellada i balcons desnivellats que volien caure. Ho havia trobat: era el barri de Zeyrek, el que fou centre del comerç durant l’època daurada de l’imperi otomà. I encara que les seves cases mig derruïdes, les façanes fragmentades o les bigues rovellades eren només un esbós del seu antic esplendor, de tant en tant hi sobresortia una casa restaurada, amb les fustes pintades en vermell o verd, els arcs decorant finestres i balcons de forja que emergien sobre el carrer com carruatges reials.

Zeyrek renaixia cada dia. Per tot arreu corrien nens, les dones rentaven la roba a la font, d’altres caminaven amb el cubell ple a un costat, balancejant a dreta i esquerra les amples faldes. Algunes torretes amb flors lluïen dins de l’enreixat oxidat dels finestrals. Hi havia cordes amarrades d’un a altre, d’on penjaven llençols que amagaven les malmeses parets. I per tot arreu es respirava la vida, l’aldarull dels carrers al despertar, la cridòria alegre dels nens, el tràfec diari dels qui es resisteixen a ser oblidats en un barri oblidat.

Fa quaranta anys, els lleugers turons que descendien de la Mesquita de Solimà cap al Corn d’Or s’omplien de tradicionals cases otomanes de fusta que es desplegaven en cascada fins al Mar de Màrmara. Avui dia quasi totes han estat substituïdes per blocs de formigó. L’àrea ha estat reconeguda com a Patrimoni Mundial d’Istanbul i, amb l’ajuda de la Unesco, està començant la restauració


Enllaços relacionats: Mesenllà  i  Whereist

Per la ruta dels Himàlaies. Thiksey. Ladakh

Des del capdamunt del monestir de Thiksey, asseguda sobre la barana de pedra de davant la biblioteca, els ulls no són capaços d’encabir tanta bellesa i la ment, endormiscada enmig els sons dels mantres, dansa per la vall proclamant a veus que ha trobat el paradís.

Davant meu s’estén una planícia desèrtica d’arena fina, esquitxada de vegades per txòrtens esberlats i cases blanques amb teulada de fusta. Un riu Indus marronós, ple a vessar per les recents inundacions, parteix en dos la plana i rega les seves vores, abans de marxar serpentejant en direcció el Pakistan. Volten l’escena unes muntanyes colosals de cims sempre blancs, que prenen cadira davant d’aquest amfiteatre natural.

No en tindré prou amb el matí. Passada l’hora de l’àpat, passejaré pel pati assolellat, m’enlluernaré altre cop amb el rostre seré del Buda Maitreya, batxillejaré tots els altars i ensumaré l’encens de les ofrenes fins que, sense adonar-me’n, hauré deixat en aquest racó de món un altre trosset del meu cor. Com m’ho faré per tornar a recompondre’l?

Enllaços relacionats: Mesenllà

Fotografies de Ladakh, per llbono

Xerrada: Descobreix Ladakh, el petit Tíbet de l’Índia


El proper divendres 25 de febrer, a les 19h a l’auditori del Centre Cultural Can Fabra (Barcelona) i gràcies als amics de Coneguem el món, realitzarem una projecció de fotografies i una xerrada sobre el Ladakh, una regió enclavada entre les gegantines serralades del Karakorum i dels Himàlaiaes, a l’abric de les pluges monsòniques, una de les últimes terres mítiques d’Orient.

Sota el títol “Descobreix Ladakh, el petit Tíbet de l’Índia”, esperem reunir a amics i enamorats del viatge per a passar junts una bona estona, recordant els paisatges, l’espiritualitat de la gent, la seva cultura arrelada durant segles… ingredients que ens han convidat a visitar aquesta zona els anys 2008 i 2010.

Us hi esperem!


Previous Older Entries