Avui és el dia en què se celebra el festival Gustor, amb les tradicionals danses de màscares Cham, que es consideren una forma de meditació i una ofrena als déus.
De bon matí, els vilatans de Diskit es dirigeixen al monestir, vestits ells amb l’abric tradicional i elles, amb un barret anomenat perak. Aquest barret és un tocat usat per l’antiga aristocràcia de Ladakh i es composa d’una corretja de cuir, amb pedres semiprecioses com ara turqueses i lapislàtzuli.
Des del terrat del vell monestir, els monjos esperen impacients l’arribada del Rinpoche de Thiksey, que presidirà el festival. El monestir, situat enmig de l’àrida muntanya, ofereix una perspectiva impressionant de tota la vall. Així, mentre els monjos miren en direcció a la carretera, nosaltres no podem deixar de mirar aquelles grans muntanyes del fons que separen l’Índia de Pakistan i la Xina. I és que des d’aquí tenim més a prop poblacions com Kashgar o Gilgit, situades a Xina i a Pakistan, que la capital de l’Índia.
En arribar el Rinpoche, en una sala habilitada per a l’ocasió, se celebra una reunió amb els ancians de Diskit. Mentre, els monjos ofereixen galetes i te tibetà -amb mantega i sal- als allí presents. No cal dir que estem encantats, doncs el te tibetà és una de les nostres debilitats.
En acabar, tothom es dirigeix a un turó de la vora on hi ha un edifici que serveix d’escola pels monjos, amb un gran pati. Al sostre han construït una gran estàtua d’un Buda assegut. En la nostra anterior visita encara estava en obres, però ara ja està acabada. Val a dir que ens l’esperàvem més maca, no ens agrada massa com l’han pintat, amb colors tan cridaners.
Les danses se celebren al pati, així que seiem al terra, a l’exterior d’una línia circular, que serveix als monjos per orientar-se durant el ball.
Durant les següents hores, des de l’interior de l’edifici, aniran sortint monjos amb estranyes màscares, que dansen seguint el so d’una música amb trompes i tambors tradicionals. Les danses sovint ofereixen instrucció moral relativa a la compassió pels éssers sensibles i es duen a terme per donar mèrit a tots els que la perceben. Sovint també representen incidents de la vida de Padmasambhava, el mestre Nyingmapa del segle novè, i altres sants.
Les danses s’aturen a l’hora de dinar, àpat que comparteixen amb els presents, ja que qui vulgui pot anar a la cuina i servir-se arròs, llenties i verdures. I això és el que fem, animats pels monjos que no paren de dir-nos que ens posem més quantitat de la que cap als nostres plats. No cal dir que està tot deliciós!
A la tarda, i per finalitzar l’acte, es pren foc a un munt de palla on es tiren les figures de mantega i tsampa preparades per l’ocasió. I serà llavors, quan el sol ja ha desaparegut darrera les muntanyes, que tornarem a l’habitació de la guesthouse, on encendrem l’espelma per il·luminar la cambra i reflexionarem sobre el meravellós dia que hem viscut.
Pels camins del món 